Un estudi mostra la similitud de l'ADN respecte a altres habitants de la península i pobles europeus malgrat la prolongada presència àrab.
D'Almeria, granadins i malaguenys tenen tant d'africans com els gallecs o castellans. Malgrat la llarga presència àrab i nord-africana en aquesta porció d'Espanya, un estudi genètic mostra ara que la seva petjada genètica en el sud a penes ha perviscut. Ni tan sols hi ha diferències genètiques significatives amb altres pobles europeus.
Investigadors de la Universitat de Granada (UGR) han analitzat l'ADN del cromosoma I, de transmissió patrilineal i present sol en els homes, de gairebé 150 andalusos de les províncies d'Almeria, Granada i Màlaga. Al costat de porcions limítrofes, van formar el gruix del regne nassarita de Granada, l'última entitat política musulmana espanyola fins a la derrota de Boabdil en 1492. Seria d'esperar que allí on es va mantenir la presència àrab i nord-africana més temps, la seva petjada genètica fos major.
"Però el llegat genètic nord-africà en aquesta zona és igual al d'altres regions d'Espanya, fins i tot menor que en algunes, com en parts aïllades de Galícia", explica la investigadora del Laboratori d'Identificació Genètica de la UGR i coautora de l'estudi María Saiz. La lògica de la història indueix a pensar que hauria d'haver-hi un gradient nord-sud de la petjada genètica nord-africana en la geografia espanyola que fora gairebé en paral·lel a l'avanç cristià. No obstant això, aquest treball mostra el contrari, amb un pes genètic africà en el sud que igual o és inferior a l'observat en el nord en altres estudis.
La recerca, publicada en Scientific Reports, revela que l'haplogrup (variacions genètiques que permeten determinar el possible origen geogràfic) més comú en la mostra també està present en fins al 70% dels europeus, en particular en els del sud i l'est d'Europa. De fet, la distància genètica amb italians, croats, serbis o grecs és mínima. El segon haplogrup més freqüent és l'E1b1b1, present en l'11% dels analitzats. Dins d'ell, el 4,79% porten un subhaplogrupo (E1b1b1b) que porten més del 80% dels marroquins d'origen berber. Però és un percentatge que s'havia trobat ja en altres poblacions d'Espanya.
"La presència d'haplogrups típicament africans en la població de Granada, Màlaga i Almeria no és significativa quan es compara amb les freqüències d'aquests en poblacions europees, tant mediterrànies com del nord d'Europa", explica Saiz.
Els autors de la recerca van intentar relacionar genètica amb antroponimia. Com el cromosoma I, a Espanya el cognom també es transmet de pares a fills. Així que van buscar una connexió entre els 108 cognoms de la mostra (algun es repetia) i el seu haplogrup. La majoria d'ells eren d'origen castellà, però no van trobar una vinculació clara. Per exemple, els qui compartien cognom i no tenien relació de parentiu, van mostrar una distància genètica similar entre ells que la que tenien amb uns altres dels estudiats. Dels sis cognoms d'origen àrab, només un identificava a una persona amb ancestres de la península aràbiga.
La porció musulmana del que seria Espanya va aguantar en el sud de la península ibèrica almenys 300 anys a l'avanç dels regnes cristians. Però aquest temps extra no ha deixat rastre extra. Encara que els autors de l'estudi són genetistes i no historiadors, creuen que una possible explicació a aquests resultats podria estar en l'expulsió dels moriscos.
En el context de la intolerància religiosa de l'època, la rebel·lió de les Alpujarras (1568-1571), va provocar la dispersió dels rebels granadins per la resta de Castella. A més, va preparar el terreny perquè Felip III ordenés l'expulsió de tots els moriscos al començament del segle XVII. Encara que la majoria van sortir dels regnes de València i d'Aragó, aquella dispersió prèvia i la repoblació amb gents d'altres parts del regne, en paraules de Saiz, "va esborrar encara més el llegat genètic nord-africà en el sud".
Yasser Garziad.